Nou llibre de
Pilar Morales

Com t'estimo jo

En VENDA al desembre de 2016

Resum

Aquest llibre és un cant a l’amor i a la vida, acollint les alegries i les tristeses, les llums i les ombres com a part d’allò que és viure. Quan la Maria s’acosta als 18 anys, la seva tieta comença a ordenar les notes que ha anat prenent al llarg de molts anys per oferir-li de regal d’aniversari, com un recull de preciosos instants de vida. Igual que els pobles primitius vesteixen de ritual sagrat les transicions de l’existència, aquestes pàgines són com una dansa sagrada de transició a la vida adulta. Com les pinzellades d’un quadre impressionista, l’autora va narrant fragments de vida compartits amb la seva nevoda des que va néixer i també les seves pròpies vivències i aprenentages que han alimentat un convenciment antic: que no hi ha força més gran que l’amor.

La Maria li diu un dia a la seva tieta que créixer “ha estat com sortir d’una bombolla” i dubta que la bombolla de la seva infantesa i de l’univers meravellós que van compartir  hagi existit de veritat en ser tan diferent del món extern que ha conegut en fer-se gran. Aquestes pàgines són també una resposta a aquest dubte. Segurament, diu l’autora, al final de la vida descobrim que, en realitat, només existeix la bombolla perquè, al final, només quedarà l’amor.

Avui...

6 de febrer de 2013...

Quan vaig començar aquest regal per a tu, em semblava que quedava tota una vida fins que arribés el dia de donar-te’l i, tanmateix, ja ha arribat el moment. Potser, al cap i a la fi, tota una vida no és tant de temps.

Avui fa divuit anys que el món es va convertir en un lloc millor amb la teva arribada. Fa divuit anys que el meu món es va omplir d’una llum nova que no ha deixat d’acompanyar-me ni un sol instant.

El dia de Reis de l’any passat, em vas sorprendre fent-me un regal molt semblant al que reps avui. Tu també havies aturat el temps amb un recull de fotografies nostres, des dels teus primers anys fins al present i, entre les imatges, havies posat precioses paraules per a mi, escrites des del cor... igual que jo he escrit aquestes.

Fa molts anys, vaig començar a capturar instants de temps perquè no caiguessin mai en el pou sense fons de l’oblit. Mentre ho feia, sentia molt meves les paraules del poeta que vaig descobrir a l’adolescència:

“Aquell que a cap moment li digué “Atura’t”

sinó al mateix que li dugué la mort,

jo no l’entenc, Senyor, jo que voldria,

aturar tants moments de cada dia

per fe’ls eterns a dintre del meu cor”([i])

Aquest llibre està fet d’aquests moments d’eternitat que he guardat en el meu cor, en la meva memòria i en les notes acumulades, com tresors, al llarg de tots aquests anys.

Avui fa un any que vaig començar a recopilar i a ordenar els textos, frases i paraules que tenia repartits en diferents llibretes, fulls i documents word...

Les primeres notes estan escrites en la llibreta que tinc ara a les meves mans. És una llibreta petita de color verd, com era la teva gorra de jardinera que et posaves cada dia per baixar al parc. Toco les seves tapes dures i tanco els ulls. El temps comença a fer marxa enrere i viatjo a través de moments meravellosos on la vida és bellíssima i el vent refresca els records... Les meves mans obren la llibreta i és com obrir les finestres de la memòria i deixar que un sol càlid i suau m’acaroni l’ànima. Toco les primeres lletres amb el meu dit com si volgués acariciar el record:

“Dilluns, dia 3 de març de 1997...” Amb la primera frase, ja em neix un somriure i torno a ser allà, entrant al parc de la teva infantesa, un matí assolellat d’un dilluns preciós... Tu i jo, les primeres del parc, com cada dia. Llegeixo lentament, amb el desig de degustar cada instant protegit en aquesta petita llibreta que he guardat, com un tresor, durant tants anys... Són notes breus: tu no em deixaves massa temps per prendre-les perquè jo formava part dels teus jocs i de les teves converses amb aquella mitja llengua tan graciosa que feies servir i que, amb no gaires paraules, et feia perfectament capaç d’expressar pensaments i sentiments i, molt especialment, el teu desig de llibertat que ja et va acompanyar, des que eres ben petita. Quan jo obria la llibreta, tu, que estaves entretinguda amb la sorra del parc o amb alguna joguina, em miraves i ens somreiem. Quan portava unes poques frases escrites, sentia la teva veueta dient “Tieta” i sabia que s’havia acabat el temps de redacció perquè després del “tieta” venia una invitació a jugar o a anar juntes a la font a buscar aigua per fer figuretes amb els motllos, o ja veia la teva galleda plena de sorra y preparada per enfonsar les meves bambes sota la seva pluja que era una de les teves diversions preferides o una petició de cançó... Són notes breus que em traslladen en el temps a uns instants meravellosos, plens de colors... instants blaus com la infància, daurats com el sol que acaronava els nostres jocs i rialles, vermells com el teu color preferit en aquella època, verds com la teva gorra de jardinera i com la llibreta on vaig anar recollint el temps perquè no es perdés en els racons de la memòria...

M’endinso amb emoció en les notes d’aquell dia 3 de març. Era el matí d’un dilluns preciós, com tots els que vaig passar al teu costat. Acabaves d’estrenar els teus dos primers anys i eres com una petita baldufa, ballarina i inquieta. Tenies el cabell del color del sol, uns ulls grans i brillants com les estrelles, una preciosa boca riallera i una petita boleta guarnia, divertida, el centre de la teva bonica cara de nena feliç.

Entro en el món de les paraules antigues i em trasllado a aquell dia en què, com tants altres matins, estrenàvem el parc. Arribàvem amb animades converses que ja havien començat a casa. Normalment, tu arrossegaves el carro verd i vermell que jo t’havia regalat i que anava carregat amb els motllos, les pales, les galledes i altres estris per jugar en el rodalet de sorra que ens acollia cada matí. M’encantava veure’t avançar amb la teva gorra verda que et protegia del sol i el petit cos una mica inclinat cap endavant per arrossegar el carro. El teu caminar era molt divertit, com si anessis fent saltets per la vida. Gesticulaves molt al parlar i adoptaves unes expressions amb la cara que em feien petar de riure.

Em deixo portar per les precioses paraules antigues que em traslladen, suaument, a aquell dolç moment en què les vaig escriure...

“Dilluns, dia 3 de març de 1997... Avui hem baixat la bici al parc. Ara estàs fent figuretes amb els motllos tal i com et vaig ensenyar l’últim dia. Encara no et surt gaire bé, però ja saps que, perquè et surtin les figuretes, has de fer servir terra mullada. Estàs molt contenta perquè has fet tota sola un pallasso i una caseta de sorra, i així m’ho dius: “L’ha fet la Maria! Oh!” Estàs preciosa amb el xandall negre i la gorra de jardinera. Jo estic asseguda al teu costat, com tots els dies i, de tant en tant, em demanes que jo també jugui amb la terra del parc. Una papallona de colors foscos ha vingut a jugar amb nosaltres.”

Han passat setze anys des d’aquell preciós matí de dilluns... tu, en tenies dos i jo, trenta-tres.

Aquest llibre està fet de molts trossets de vida com aquest del dia que vam baixar la teva bici al parc. Són instants meravellosament senzills, petits moments d’infinita felicitat perquè, amb tu, tots els petits moments són grans records.

Avui és el teu aniversari, Maria. Moltes felicitats, princesa! El teu nom, en la meva vida, significa felicitat.

 

[i] Joan Maragall